Una de les reflexions del projecte es dóna entorn l’acceleració de tot un seguit d’exposicions, mostres, activitats i dinàmiques virtualitzades a causa del confinament. Ens deturem en com l’espai virtual va haver de sostenir tot allò que va deixar de ser possible presencialment. Reconeixem que el tancament simultani de certs espais va ser viable gràcies a la seva continuïtat en xarxa, una continuïtat per una banda qüestionada, repensada i enfortida, i per l’altra fràgil, complexa i trencada.
La casa confinada va acollir forçosament totes aquelles activitats que les regulacions i protocols deixaven orfes del seu lloc original. L’espai es pressionava i comprimia, més enllà de la vivència o no de la malaltia. La domesticitat multifuncional esgotava el temps propi i s’expandia (si podia) a través de finestres, balcons i pantalles. Durant un període de temps breu ens vam acostumar molt ràpid a produir contingut des de les nostres habitacions, a deixar-hi entrar agents externs, reconfigurar un espai propi i íntim: l’habitació com a aula de la universitat, com a taula del restaurant o com a sala del gimnàs.
La integració al món virtual ve definida per qüestions econòmiques, generacionals i culturals que involucren una sèrie de recursos, habilitats i coneixements on no tothom hi té accés. Les que vam poder viure la compressió virtual domèstica vam contemplar un escenari de múltiples parles i llenguatges, on per força vam haver d’aprendre una nova gramàtica virtual que ens permetés entendre, empatitzar i acompanyar a l’altre. Vam haver de suplantar la distància de seguretat amb trucades, vam substituir les abraçades amb salutacions i vam cantar cançons des dels balcons. Vam tocar-nos amb carícies escrites. Tot això va formar part de trobar mecanismes per acompanyar la por de la nostra gent gran i el patiment de les malaltes, o fins i tot compaginar-ho amb un procés de dol. Tanmateix, on habita tot allò que no es pot seguir fent des de casa?
Mar Castarlenas
GN: ¿Cuál es el rincón de la casa que te viene a la mente cuando piensas en el confinamiento?
AD: Donde pasé más horas, que es la habitación del ordenador, la pequeña.
GN: ¿Y qué hacías además de descansar?
AD: Mucha videollamada, mucho YouTube.
GN: ¿Y algún objeto significativo?
AD: Sí, la pantalla. (Entrevista de Gabriela Navas a Adrián Doblado, veí del barri de Trinitat Nova) La paràlisi de la vida pública, entesa com la tradicional exposició dels cossos a l’espai públic, va activar tot un seguit d’exposicions, mostres, activitats i dinàmiques virtualitzades: una ressolució aparentment efectiva i directa a les necessitats emergents tant productives com d’entreteniment. L’espai virtual va haver de sostenir, i en gran mesura sosté, tot allò que va deixar de ser possible presencialment. I el tancament simultani de certs espais va ser viable gràcies a la seva continuïtat en xarxa, una continuïtat molts cops qüestionada, repensada i enfortida, i molts d’altres fràgil, complexa i trencada. La casa confinada va acollir forçosament totes aquelles activitats que les regulacions i protocols deixaven orfes del seu lloc original. L’espai es pressionava i comprimia, més enllà de la vivència o no de la malaltia, un espai domèstic multifuncional que esgotava el temps propi i s’expandia (si podia) a través de finestres, balcons i pantalles. Les tecnologies digitals han canviat la forma en què vivim les nostres cases i han creat noves maneres de pertànyer, comportar-se i relacionar-se amb els altres. Igual que no fa gaire temps les famílies es reunien regularment al voltant del televisor, la nova realitat social està compromesa amb l’atomització dels dispositius. Tanmateix, on habita tot allò que no es pot seguir fent des de casa? Com es transformen les trobades, l’assistència, l’acompanyament,
l’afectivitat, la lluita, el joc i el ball col·lectiu? Metafòricament els murs que ens separaven entre veïnes, eren els mateixos que permetien exposar-nos digitalment a les xarxes, façanes de publicacions i imatges que anaven construint una representació específica del moment. Actualment és inqüestionable que predomina un creixement virtual que canvia constantment els límits entre els conceptes de connectivitat i intimitat, i conseqüentment l'espai-temps i la diferència entre públic i privat. Durant el primer confinament, tot l’espai s’inundava d’una mena de llibertat còmoda viscuda des d’una bombolla domèstica que, en els millors dels casos, era confortable. Es va desencadenar tota una sèrie de sensacions d’autonomia mai abans viscudes, i era fàcilment creïble que preníem decisions sobre com, quan i amb qui accedíem i volíem connectar-nos en cada instant. La desaparició d’algunes fronteres per reconfigurar el programa dels espais feia evident la transgressió i invasió de l’espai propi. Vam perdre la consciència de la transició d’espais físics des de allò privat a allò públic, i aquesta connectivitat virtual va negar els filtres i va difuminar els límits, passant del llit al carrer sense creuar el portal. És el fenomen que s’anomena extimitat. Pareix que aquest moviment sense rumb en el “no-lloc” podia satisfer els nostres desitjos de fugida i evasió del món terrenal, permetent-nos ser i estar a tot arreu i enlloc alhora. Podíem conviure amb les tasques domèstiques durant la jornada laboral, podíem escoltar una conferència des del sofà i intercanviar missatges amb les nostres amants. I és que durant un breu període de temps ens vam acostumar massa ràpid a produir contingut des de les nostres habitacions, a deixar-hi entrar agents externs, a reconfigurar un espai propi i intrínsecament íntim: l’habitació com a aula de la Universitat, l’habitació com a taula del restaurant i com a sala del gimnàs. Les activitats que implicaven una mobilitat física ara es reduïen a un click i es convertien en una videotrucada, les xarxes socials substituïen les trobades espontànies amb persones desconegudes i les joves ens graduàvem amb un teló de fons que tenia poc a veure amb la monumentalitat exagerada dels actes institucionalitzats. Però tot i que els nostres desplaçaments diaris patissin una reducció progressiva en l’espai-temps, degut en part a la compra virtual o al teletreball, cal remarcar que això no sempre ha implicat un acostament entre interlocutors. Durant el confinament vam creure viure un apropament virtual exponencial gràcies a l'efecte global produït per la multiplicitat de connexions constants i l'escurçament enganyós de distàncies i realitats, quan és cert que per moltes finestres digitals que s'obrissin a l'exterior no es podia substituir les múltiples portes que romanien tancades per mantenir la societat encapsulada. La fragmentació va ser la protagonista d'aquest moment excepcional sota un paraigües de deslocalització brutal. Un exemple d’això és el que ens explica en una entrevista Gerard Trias, tècnic d’infraestructures de l’Hospital Clínic. Ens parla del projecte Escurça amb distàncies, “on els malalts terminals feien una videotrucada amb la seva família per poder-se acomiadar, i això va suposar psicològicament pels 4 o 5 que estàvem allà, veure literalment com una persona s'acomiada de la seva família a través d’una pantalla et deixa fet pols.” En aquest sentit, un altre cas similar és el que exposa la Beatriz, mare d’un pacient d’oncologia infantil de l’Hospital Vall d’Hebron, que també entrevistem:
"En agosto le ingresaron para una quimio porque no podía estar tanto tiempo sin quimio. Él no tenía teléfono y por su cumpleaños le compramos una tablet y así pudo jugar al parchís por videollamada con otros niños ingresados. Si abrían la puerta se veían, pero no podían ni abrir la puerta, al principio se conocieron virtualmente." A més, a aquest fenomen de la localització, se li suma l’existent segregació social produïda per la bretxa digital. La integració al món virtual ve definida per qüestions econòmiques, generacionals i culturals, involucrant una sèrie de recursos, habilitats i coneixements on no tothom hi té accés. Com la Marlen, també entrevistada, que vivia amb el seu marit i el seu fill en una habitació durant el confinament, i cohabitava amb altres dues famílies a la Guineueta. Ella havia de deixar-li el mòbil al fill per a que pogués fer els deures, ja que tots s’enviaven via mail i llavors no disposaven ni d’ordinadors ni wifi. Les que vam poder viure la compressió virtual domèstica vam contemplar un escenari de múltiples parles i llenguatges, on vam haver d’aprendre per força una nova gramàtica virtual que ens permetés entendre, empatitzar i acompanyar a l’altre. Vam suplantar la distància de seguretat amb trucades, les abraçades amb salutacions i cançons des dels balcons, el tocar-nos amb carícies escrites. Tot això va formar part de trobar mecanismes per cuidar la por de la nostre gent gran i el patiment de les malaltes, fins i tot compaginar-ho amb un procés de dol. L’entrevista a l’Àlex, fill d’un pacient de covid-19, n’és un exemple clar: “És com que es torna una cosa una mica virtual. És com si la persona hagués desaparegut perquè l’apaguen i hi tens zero comunicació. Però tampoc no tens la comunicació visual. No t’hi pots acostar, no el pots tocar, no el pots veure. T’ho tallen tot i es converteix en quelcom virtual, és allà però tu no el veus. Sí, el meu pare és a l’UCI, però no ho hem vist. No hem trepitjat un hospital veient que està ingressat en un espai real. Per això insisteixo que es converteix en virtual, en el sentit que no tens una imatge que et vingui al cap. I no sé si és bo o no és bo. Això se m’escapa completament, però és així. ... De fet, la primera videotrucada que vam poder fer amb ell ens vam quedar molt impactats del que vam veure. En vam parlar tots: «Ostres, que malament que està. Que fort». ... A vegades deia coses inconnexes, sabia perfectament qui era jo, però estava com enfadat, amb la situació. I de cop deia: "tanca aquella finestra home, que em passa corrent d'aire, tanca-la bé!" I jo: "pare, no és una finestra...és la meva finestra… és que estic en una tauleta…" Veia en l'Ipad que jo al darrere tenia una finestra.” L’entrevista a la Bea i al Biel, mare i infant en procés oncològic, també ens van fer reflexionar sobre l’espai virtual: "Él estaba agobiado de estar con las dos piernas así en la cama, y vinieron unas enfermeras por la noche y él les decía: «Me aburro, me aburro, me aburro». Y me decían: «Déjalo que haga tiktok». Y yo: «Que no, que no con el tiktok, que es muy pequeño». Pues un día, a las tres de la mañana, estaban las enfermeras moviéndolo con la cama y ese fue su primer tiktok, el de los autos de choque. Solo tiene del hospital. Entonces, su pasión era ir al hospital a ingresar para ver qué tiktoks podía hacer según con quién era el turno. No, sí se han portado genial, la verdad es que sí. Solo salen enfermeras. Su reto era ponerse de pie para saltar, y el último día lo hizo. Te vas a reír mucho con los tiktoks. Se hizo viral por eso y tuvimos bronca del hospital.” Biel: “Una vez le hice chantaje emocional a la supervisora…”
Bea: “Sí, la hizo llorar. Le dijo: «Es que me has quitado mi medicina, yo venía ilusionado con esto». Y luego hasta ella quería hacer tiktoks. Y los ha publicado Vall d’Hebron." Existim en un moment on les xarxes de connexió invisibles personalitzen gran part de l’escala comunitària, fent palès un estat aparentment connectat entre realitats similars, deixant ocultes realitats simultànies que majoritàriament entren en contacte físicament. Aquesta divisió defineix una era on els límits de l’espai privat es fan borrosos, un espai que acull, s’apropia i desallotja la col·lectivitat dels seu espais originals. Aquest context virtual i desalentador posa encara més de manifest accions que neixen de la cultura d’un sol ús, com el caràcter instantani d’allò efímer i volàtil, i altres fenòmens propis del capitalisme, fragilitzant i allunyant la consciència social i sostenible. Per tant, cada dia es fa més evident que l’individu, per el seu creixement vital, necessita d’un espai propi connectat. Potser una de les respostes seria apostar per espais virtuals segurs per a tothom on poder decidir els graus d'intimitat compartits, que puguin esdevenir una eina de cohesió i d’apoderament grupal per seguir ocupant i gaudint de llocs que ens pertoquen com els espais de la comunitat, la cultura, les xarxes de suport i la festa. L’era neoliberal és la que ha conduït al 63% de la contaminació del CO2 a l’atmosfera. Tenim la responsabilitat col·lectiva d’evitar abandonar-nos a la total digitalització futura, per ser capaces de deixar de banda la fragmentació social on l’individualisme, la propietat i la competitivitat predominen, i ser capaces d’establir vincles des de la interdependència, la cooperació i les cures, on també es tingui en compte l’accessibilitat digital des de les polítiques locals amb una repercussió global. Les “mi·lenials” ens podem considerar la generació pont entre l’analògic i el digital, ja que som les úniques persones que hem viscut i après en paral·lel la gran evolució digital de les últimes dècades. M'atreviria a dir que alhora també som les protagonistes de la comprensió d’aquesta transformació evident amb el seu punt més àlgid en la primavera del 2020. És per això que considero de vital importància la potencial funció i aportació de les joves en aquest diàleg virtual. Del confinament ens queda: la sort dels que vam tenir finestres i balcons que ens feien de pont amb la ubicació del cos i les postes de sol, per poder despedir-nos d’un hivern i obrir-nos a l’estiu. Ens travessa la incògnita de com poder frenar la desvinculació entre l’espai terrenal i el virtual, entre el territori i el núvol, quan sembla que el temps s’accelera exponencialment i la tecnologia funciona igual tots els dies de l’any, com a la panxa del bou on no hi neva ni plou.