quan-la-casa-no-existeix
Quan
la
casa
no
existeix
Espai públic i sensellarisme en context de pandèmia.
L’experiència de persones que dormien al ras en temps de pandèmia va posar de manifest les múltiples formes d’habitar l’espai durant el confinament. Si viure al carrer comporta ja d’entrada una condició de vulnerabilitat i fragilitat extrema, com es va veure afectat el fenomen del sensellarisme durant l’estat d’alarma?
L’experiència de persones que dormien al ras en temps de pandèmia va posar de manifest les múltiples formes d’habitar l’espai durant el confinament. Si viure al carrer comporta ja d’entrada una condició de vulnerabilitat i fragilitat extrema, com es va veure afectat el fenomen del sensellarisme durant l’estat d’alarma?
Marta Serra
Articles relacionats
La casa com a frontera (o refugi)
Maribel Rosselló
Espais Assistencials
Helena Majó, Mar Castarlenas, Marta Serra i Patrícia Messa
Paisatges pressionats
Kathrin Golda-Pongratz
Voces de otro caminar
Marina Povedano
Durant les diferents fases del confinament domiciliari, les persones que dormien a la intempèrie no van patir una greu incidència en el contagi de la covid-19, segurament per causa de la baixa transmissió del virus en els espais oberts i d’un distanciament social que ja d’entrada era existent. Tanmateix, les restriccions de l’ús de l’espai públic i les dificultats d’accés als recursos assistencials habituals van provocar que la realitat d’aquest col·lectiu en situació de carrer es veiés fortament vulnerada. L’aïllament social podia suposar, aparentment, un avantatge a l’hora de facilitar més protecció a l’espai públic, però per contra, les normatives derivades del confinament van trencar bona part dels vincles socials i dels ritmes quotidians. Així, uns lligams que ja eren fràgils acabaven d’esfondrar-se, i amb això col·lapsava la satisfacció de les necessitats bàsiques com tenir un sostre on dormir, un espai on alimentar-se i on guarir. Una sèrie d’entrevistes a entitats públiques i privades i a persones en situació de carrer, ens ajuden a comprendre i a saber mirar altres realitats que, durant la pandèmia, desapareixien de l’atenció mediàtica. Per a la majoria es tractava i es tracta encara avui d’una realitat oculta o desconeguda, el lloc del dolor d’on allunyar la mirada. Però per a unes 4500 persones sense llar en situacions molt diverses, el confinament va suposar un exercici de supervivència i resistència a la Barcelona fràgil i hostil.
Vídeo Altres formes de confinar-se: Dibuixos i veus.
Autoria: Marta Serra (Barcelona ciutat fràgil, 2022) amb la col·laboració de CAS Baluard, Arrels Fundació, Fundació OS Marillac, Maria Coma, Patricia Messa, Vicenç Ferreres, Antonio, Florian, Hamza, Jey, Montse.