Fragilitat

blanca

i

paisatges

confinats

Una de les preocupacions que ens ha acompanyat durant el desenvolupament del projecte ha estat la consciència de classe, de privilegi i la nostra inevitable mirada des d'un punt de vista occidental i blanc. La pandèmia ha posat de manifest que la fragilitat també s'ha vist accentuada en el nostre biaix a l'hora d'analitzar i reflexionar. La idea de fragilitat blanca, desenvolupada per una pensadora nord-americana feminista vinculada a la lluita anti-racista, ens ajuda a fer evident que l'experiència de la fragilitat és intrínseca a qualsevol condició, i que depenent d'aquestes condicions pot prendre un significat o altre. A una bona part de la població, la pandèmia ens ha fet més fràgils perquè també ha accentuat l'emoció de la por davant la diferència, i de retruc, ha activat tota una sèrie de comportaments i pensaments de base discriminatòria i excloent. A partir d'una experiència personal, reflexionem en aquest text sobre aquests aspectes que esclaten i es fan més evidents en situacions d'incertesa i adversitat. I és que mirar més enllà de la zona de confort pot permetre comprendre altres formes de viure la pandèmia i relativitzar-ne alguns discursos dominants.

Marta Serra

L’abril de 2020 em vaig inscriure en un programa municipal de mentoria que feia una crida al voluntariat per acompanyar telemàticament a persones nouvingudes d’origen extracomunitari. El confinament havia bloquejat la regularització administrativa i cerca d’oportunitats laborals de bona part de la població immigrada, i les xarxes de suport del teixit associatiu, al trobar-se desbordades, o bé cercaven ajuda i creaven aliances amb la ciutadania o bé cooperaven amb l’administració pública. En aquest marc, els serveis socials van promoure i acompanyar col·laboracions específiques entre les entitats i el voluntariat, i així va ser com vaig coneixer en Moussa, un noi sol·licitant d’asil de trenta-un anys i n’Amadou que n’estava a punt de fer divuit. Ambdós havien nascut a Mali, el primer havia arribat feia pocs mesos i el segon, seguint un procés de reagrupació familiar, havia viscut entre Barcelona i el seu país d’origen en diverses ocasions. En Moussa pràcticament no sabia llegir ni escriure i n’Amadou tenia dificultats degut als seus únics sis mesos d’escolarització, per tant ens comunicàvem amb missatges de veu i vídeo-conferències. Amb un d’ells ens vam conèixer en persona uns mesos més tard, amb l’altre mai ens vam arribar a conèixer presencialment, tot i que de tant en tant mantenim el contacte. Qui sap si el destí tornarà a creuar els nostres camins. Ni en Moussa ni l’Amadou no tenien opció d’empadronar-se, convivien en pisos amuntegats i el banc dels aliments els assistia. En Moussa tampoc tenia opcions de trobar feina, la llei d’estrangeria exigeix un mínim de tres anys per poder obtenir el permís de residència, fet que bloqueja i redueix les sortides laborals i l’accés a un contracte de lloguer, entre d’altres. Em van advertir que l’asil era una opció que en la majoria dels casos es denega ja que Mali no es considera, oficialment, un país en conflicte bèl·lic. Paradoxalment aquell mateix estiu de 2020 en Moussa m’enviava vídeos sobre el segrest del primer ministre i la revolta popular als carrers de Bamako per enderrocar el govern. M’explicava que es tractava d’un cop d’estat i insistia en què la culpa era dels francesos. El primer confinament va coincidir amb l’època del Ramadà i això determinava els horaris en què podíem coincidir. La pantalla que ens unia obria una finestra exploratòria que funcionava en ambdues direccions. Més enllà de les converses, jo no podia evitar analitzar els objectes, els espais domèstics i l’arquitectura que envoltava els meus interlocutors. El mateix succeïa a la inversa i ambdues parts n’érem conscients. D’alguna forma havíem acceptat, en un pacte de silenci, l’aventura de descobrir l’espai de l’altre i guardar-ne els secrets. En Moussa es connectava habitualment assegut en una llitera i a l’habitació hi tenia una taula petita on hi guardava pertinences. Sobtadament un divendres va aparèixer, rere la pantalla, en un nou escenari. De seguida em vaig fixar en un cobert, un foulard de colors estampats i vaig intuir un paisatge amb molta llum. En ple confinament d’un mes d’abril, a Barcelona molt plujós, ell havia aconseguit viatjar en tren fins a Múrcia per treballar durant un any en la recollida de la fruita. Un seu cosí li havia proporcionat un passaport i no li havia calgut cap document que acredités la seva necessitat de desplaçar-se. Explicava que a l’Estació de Sants es va espantar perquè la policia el va parar, però de seguida el van deixar seguir. Només portava el seu telèfon mòbil. Fruit de l’ansietat que li provocava la incertesa del confinament, havia contactat amb un home senegalès que gestionava l’accés als camps de fruiters a població murciana de Jumilla. Eren més de dues-centes persones en la mateixa situació i de seguida va anar a viure en un apartament amb catorze persones procedents de Marroc, Bulgària, Colòmbia, Ghana i Senegal. Es repartien les tasques per a cuinar i no tenia cap dia de vacances, comptava amb una paga setmanal. Descansava només quan ho necessita i es llevava a les cinc del matí per pujar a una furgoneta que els portava cada dia als camps. Explicava que el llimoner és l’arbre que més li agrada perquè proporciona molta ombra. Recollia tot tipus de fruita i hortalisses, i deia que allí és on es cultiva tot, absolutament tot el que un pugui comprar. Durant aquells dies, inevitablement, cada cop que jo anava al supermercat em deturava per llegir les etiquetes de procedència de llimones, maduixes i tomàquets. Pensava en ell i en tota la gent que fèiem cua al carrer amb guants i mascaretes per comprar fruites i verdures procedents d’aquest paisatges productius, uns territoris agrícoles que fan evident la dependència entre consumidors i la mà d’obra desplaçada per proporcionar un servei bàsic i continu. En Moussa se sentia cansat i considerava que la pandèmia era un engany dels governs per tenir-nos controlats: “Yo no he visto ningún virus” em repetia. Al cap d’uns mesos el seu discurs va canviar rotundament. El nom de Jumilla apareixia als mitjans de comunicació a causa dels forts brots en ple estiu. Estava espantat i explicava que la majoria dels seus companys havien agafat el virus.

Figura 1. Paisatge hortícola als afores de Jumilla, Múrcia. Zona receptora de població extracomunitària durant l’estat d’alarma i el primer confinament. El sector de la fruita s’havia de mantenir productiu i seguir distribuint per tota la península i per la resta de països europeus. Font: google maps.

Ell no havia anat mai al metge. Al seu país les herbes medicinals són el principal remei de curació. Tothom sap com i quan utilitzar-les, i ell també. A la terra on va néixer es parla Soniké i intercanviàvem i comparàvem paraules de fruites entre la seva llengua materna i la meva. Deia que les hortes metropolitanes del barcelonès li recordaven als seus paisatges d’origen. Al contrari del que moltes pensem, el sud de Mali és una zona humida, amb molta activitat agrícola i grans rius. L’estiu i primavera és època de pluges.

Figura 2. Paisatge agrícola als afores de Sikasso, sud-oest de Mali. Es cultiva l’arròs i el blat de moro. Aquesta zona està protagonitzant un fenomen d’hibridització dels cultius locals amb tipus de gra d’importació per fer front a la sequera progressiva causada pel canvi climàtic. Font: google maps.

En Moussa necessitava explicar-se i un dels temes que compartíem era el periple del seu viatge fins a Espanya després de treballar un temps a Guinea Equatorial on va aprendre l’espanyol que ja parlava. Per arribar va creuar Níger i des d’allà es mogué entre les fronteres d’Algèria i Marroc. Descrivia un viatge llarg, de setmanes, molt clar en la seva ment. Feia menys de mig de tot plegat. Feia referència a un paisatge rocós i muntanyós que també vaig trobar descrit en el llibre d’Ousman Umar quan explica la seva odissea després d’haver creuat el desert sortint de la ciutat nigeriana d’Agadez, una de les ciutats prohibides, refermava en Moussa, on per causa de la pandèmia havien quedat atrapades milers de persones que no poden continuar ni retrocedir pel tancament de les fronteres entre països. Ell viatjava sol, dies a peu i amb diferents tipus de transport, una travessia molt dura que deia que no aconsellaria a ningú de la seva família: “Moren tres persones durant el camí i no els pot socórrer”. I afegia que va decidir seguir i posar en perill la seva vida perquè creia que si moria ningú el trobaria a faltar.

Figura 3. Frontera entre Algèria i el sud de Marroc. Font: google maps.

Com en Moussa, el pare de l’Amadou també va creuar en pastera. Això va facilitar que, uns anys més tard, el seu fill pogués arribar en avió. Mentre el pare treballava de temporer a França, l’Amadou, amic de’n Moussa, s’angoixava pels efectes del confinament. Eren cinc germans i ell era el més gran. Havia de treballar per la família. Va aconseguir una feina a la campanya de la fruita de les comarques de Lleida on oferien contractes laborals amb excepcions per a menors d’edat. Hi va arribar amb un amic i tots dos van ser destinats uns mesos més tard a Alcarràs. De nou jo pensava amb ell al pesar les pomes i els préssecs que tots volíem comprar quan arribava el bon temps durant aquell primer estiu de pandèmia. Les cues continuaven al supermercat i les notícies sobre les condicions pèssimes dels temporers al Segrià proliferaven durant el mes de maig del confinament més dur. L’Amadou treballava inicialment amb contracte, afirmava que tenia un lloc on dormir a diferència de les imatges que vèiem per televisió i que es referien a les condicions d’habitabilitat i precarietat en aquesta zona. Però un dia em va trucar alterat dient que l’havien acomiadat i que volia denunciar aquest fet. No tenia pràcticament accés a l’aigua i insistia que era un treball molt dur. Tanmateix va seguir treballant en aquella zona fins el mes d’agost i a la tornada va connectar amb la campanya de la recollida de l’oliva a Jaén. La Creu Roja havia habilitat albergs per a joves en la seva situació i enviava fotos d’un petit poble muntanyós. Hi havia arribat després d’un dia en tren i autobús havent dormit a l’estació. Passava fred però descrivia un bon ambient. Ell tampoc no creia en el virus, era una manipulació dels polítics, m’insistia amb rotunditat. Mentrestant anàvem sabent que les malalties en molts països com Mali anaven més enllà del coronavirus. La COVID-19 estava actuat com a frontera perceptiva, però si un podia creuar aquesta limitació s’adonava, de seguida, que la COVID estava agreujant el tractament d’altres malalties molt esteses i amb més incidència com la tuberculosi, la malària, l’ébola o el VIH. I això encara avui passa en la majoria de països africans. També fou el cas del dengué més enllà de l’Atlàntic i, arreu, la fam o inseguretat alimentària que es veia disparada pels efectes del confinament. Aquestes realitats ens van fer reflexionar sobre la relativitat del confinament, no tant per les diferències que ens separen sinó més aviat pel grau d’aïllament respecte altres realitats simultànies que la pròpia pandèmia havia acabat d’ocultar. Podríem entendre doncs el confinament com un simulacre d’alguna cosa preexistent? Un estat que ja venia succeïnt però que no volíem veure? I si ja estàvem confinats per les dinàmiques d’aquests paisatges i no n’érem conscients? l és que tal com planteja Robin di Angelo "Si yo no soy consciente de las barreras contra las que tú chocas, no las veré, y menos aun podré sentirme motivada para eliminarlas. Del mismo modo, tampoco me sentiré motivada para eliminar determinadas barreras si estas me proporcionan alguna ventaja a la que creo tener derecho." (1)
Di Angelo, teòrica en moviments anti-racistes, elabora el concepte de fragilitat blanca. Planteja que les dinàmiques d’exclusió en el llenguatge i les formes de percebre provoquen que, tot i comptar amb una posició de privilegi o de poder, el subjecte podrà sentir hostilitat, por i inseguretat davant la diferència. És el que succeeix amb les persones blanques, que esdevenim fràgils davant la resistència i la presència de persones d’altres ètnies que lluiten per sobreviure en un món desigual. Però destaca, a més a més, que la fragilitat blanca pot comportar efectes devastadors sobre la figura de l’altre, pot ser opressora, sotmetre i vulnerabilitzar. És així com opera el racisme i el rebuig, i és així també com operen les dinàmiques de dependència entre les formes de consum i producció del sistema econòmic globalitzat. Els paisatges que van recórrer en Moussa i n’Amadou i les experiències que van viure durant el confinament expressen aquesta idea de fragilitat blanca. Posen de relleu relacions dependents i excloents que determinen el grau de satifsacció de necessitats i l’accés als recursos bàsics. Són testimonis de mons i territoris subjugats, de paisatges productius que resisteixen en el desequilibri d’una corda fluixa que la pandèmia desgasta i tensa. Són espais fràgils on, en paraules del filòsof Achille Mbembe, “la fractura, el agrietamiento y el agotamiento no solo conciernen a los recursos, sino también a los cuerpos vivos expuestos al agotamiento físico y a todo tipo de riesgos biológicos a veces invisibles” (2).

(1) Fragilidad blanca: por que es tan difícil para los blancos hablar de racismo. (Robin DiAngelo, 2021 ). Madrid: Biblioteca Afroamericana Madrid, pp.17-18.

(2) Achille Mbembe a “Brutalismo”. Babelia, EL PAÍS. 24 de juliol de 2021. p.2